«No tinguis por», vaig mormolar. «Estem fets l'un per l'altre». De sobte, em vaig quedar aclaparada per com n'eren de certes les meves paraules. Aquell moment era tan perfecte, tan ideal. No en quedava cap mena de dubte. M'embolcallava amb els seus braços i m'estrenyia contra el seu pit... Sentia com l'electricitat recorria cada terminació nerviosa del meu cos. «Per sempre», va assentir. Et quedes sense opcions quan estimes el teu potencial assassí. És possible fugir o combatre si això suposa ferir qui vols? Si l'únic que pots oferir-li és la teva pròpia vida i de veritat l'estimes per sobre de tot, com la hi pots negar?
