L'estructura de les revolucions científiques és probablement l'anàlisi hist.rica i filos.fica més influent del segle XX.
En aquest assaig, persuasiu i provocador alhora, Kuhn parteix del pressup.sit que la ciència té un passat que no podem negligir. Ara bé, all. que hem d'estudiar amb cura no és tan sols la teoria, sinó també la pràctica real dels científics; per aix. Kuhn parla sobretot dels practitioners, dels "practicants" d'una ciència.
El resultat a què arriba l'historiador que utilitza aquests conceptes és que, al llarg dels segles, la ciència ha estat lligada a pràctiques intel·lectuals i socials molt diverses -¿que potser parlen de la mateixa realitat la mecànica newtoniana i les ciències ambientals? Aquesta diversitat sovint és acumulativa, per. no sempre. De vegades sorgeixen enfrontaments irreconciliables entre científics. Llavors l'única manera de resoldre's és una revolució, un canvi traumàtic en les institucions i les maneres de fer i pensar dels científics implicats. Que tanmateix puguem parlar encara de progrés és el tema del darrer capítol del llibre.
