El 1901, i mentre es feia la traducció de Thé Invisible Man de HG. Wells, Jules Verne (1828-1905) iniciava El secret de W. Storitz, o l'Invisible, que acabaria el 1904 i no es publicaria fins al 1910, póstumament. A L'home invisible, Jules Verne jugava amb una cosa inherent a la seva obra -el futur-, peró emparant-se en el passat. Cosa que li permetia d'esmenar la página a Wells, pel fet de buscar temes i motius que tenien origen en el passat. Emmarcada temporalment en el segle XVIII, aquesta novel·la de Verne té com a protagonista Storitz, el típic «savi boig» de tota la seva narrativa, fill d'un conegut alquimista. A més a més, L'home invisible compta amb tots els ingredients de les millors novel·les romántiques: el lector podrá acompanyar els protagonistes en una passejada en barca pel Danubi, deixar-se emportar per una passió desmesurada i no corresposta com la que viu Storitz amb Myra. Es tracta, en definitiva, d'una cosa que no sols no trobaríem en Wells sinó en cap escriptor de principis de segle. Al final de la seva carrera literária, Verne sembla tornar-se més subtil: potser per aixó les seves últimes obres no han arribat a aconseguir l'acceptació dels seus primers llibres. En efecte: una novel·la com ara aquesta -igual que tota gran novel·la o pel·lícula d'aventures: des d'El cor de les tenebres fins a Apocalypse Now- no solament accepta sinó que demana més d'un nivell de lectura, és a dir que -com uns finals d'escacs- arribará a satisfer tant els lectors que només busquen en la lectura una diversió, una distracció, com aquells altres que hi voldrien trobar algun tipus de plaer intel·lectual. Per aixó no ens hem d'estranyar que el gran novel·lista francés Raymond Roussel, tan admirat dels surrealistes i ell també un altre «savi boig» -com el nostre Ramon Llull-, digués des de la seva presó portátil que li prenguessin el que volguessin, peró que li deixessin al costat del tauler d'escacs les novel·les de Jules Verne. Recuperem, doncs, el vell plaer de la lectura amb aquesta novel·la de l'autor del Viatge al centre de la Terra segur que ens resultará més satisfactória que si tornéssim llegir la novel·la de Wells.
