En un brillant diáleg literari, l'autor mallorquí posa en escena dues figures al·legóriques: la Fe, sempre cautelosa i circumspecta, i el seu germá l'Enteniment, molt més adelerat i agosarat. Tots dos, amb arguments i contraarguments, debaten si els articles básics de la fe cristiana, és a saber, la Trinitat, l'encarnació, la creació a partir del no-res i la resurrecció dels cossos són demostrables per raons innegables (rationes necessariae). La resposta de Llull és afirmativa: la raó, entesa com a principi dinámic, pot arribar a un coneixement estructural de la fe, que fins i tot abasta els seus misteris més pregons. La introducció situa en el seu context medieval el concepte no reduccionista que Llull té de la relació entre la fe i la raó, alhora que valora críticament el seu abast sistemátic.
