"Teníem deu, onze, dotze anys. Aquella edat en qué la ficció i la realitat es confonen (perqué la infantesa és una ficció). Quan ens barallávem, o simplement ens intimidávem els uns als altres, tots, castellans i catalans, vivíem en una ficció que ens semblava molt real. Una idea ens bullia al subconscient: æHo fem perqué no ho hagin de fer els nostres pares; ells hi estarien d'acord, per aixó no ens renyaran'. I és veritat, no era cap disbarat pensar-ho així: no ens renyaven gaire. Ara tinc ganes de reviure aquella ficció infantil que ens dominava a tots. Sense manies ni compassions, sense provar de justificar res. Avui dia, a la vila industrial, tots els carrers són asfaltats i plens de cotxes. Has de sortir molt enfora si vols trobar descampats per jugar. Moltes fábriques han tancat. Avui dia, als pisos on s'estaven els castellans hi viuen altres persones. A cada balcó hi ha una parabólica, i molta roba estesa. Está previst que algun dia els tirin a terra. Ara la gent diu: æels moros', æels negres', æels xinos'. Miro enrere, trenta anys enrere, i penso que el passat funciona sempre com un assaig general del present".
