Aquest llibre és el miratge d'unes memóries, el retrat d'una generació nascuda amb l'anomenada democrácia, i també a l'empara d'un món que mirava endavant amb la promesa d'un futur tan esperanÇador com probablement utópic. Escrites amb intel.ligéncia, ironia, valentia i tendresa, aquestes págines enllacen a la perfecció tradició i modernitat, i traspuen a voltes ressentiment, a voltes nostálgia per un país mitificat i per aquella part del riu on "ja no nedará mai més". Adriá Pujol ens convida a trepitjar l'Empordá, conscient que és matéria molt suada, trillada, enaltida i batuda. Per aixó ho fa fugint de convencionalismes, de tópics i amb la sinceritat de qui escriu sobre un món que estima i que per aixó mateix no simplifica. Serveix el joc des de les dues bandes de la barrera, perqué al capdavall és un empordanés de Barcelona o un barceloní de l'Empordá, en qualsevol cas "un neurótic del seu passat". Amatent als tótems que l'han precedit, peró ignorant-los el punt just, l'autor ens descriu paisatges, esdeveniments i persones amb una llengua vivaÇ, rica, potent, i sovint al llindar del joc de paraules. "L'endemá de morir-se'm la mare, de nit me'n vaig anar de festa, pel poble, flanquejat pels amics de sempre que, en aquest cas, se'ns veia realment desorientats, perqué érem joves...".
