"Lliçó dÆalemany", dÆuna originalitat i una força que lÆagermanen amb El tambor de Günter Grass, és una de les obres mestres que han construït la literatura alemanya posterior al nazisme. És també la primera obra de Lenz que es tradueix al català. 1943, en un poblet de lÆextrem nord dÆAlemanya: el pintor Max Ludwig Nansen rep de Berlín una ordre oficial que li prohibeix de pintar. El seu amic dÆinfància, Jens Ole Jepsen, agent de policia local, és lÆencarregat de fer-la complir. Davant la resistència de Nansen, Jepsen reacciona amb un zel que supera lÆestricte compliment del deure. Ha nascut en ell una vocació tan poderosa com la de pintar: lÆobediència. 1955, en un correccional per a joves inadaptats enmig de lÆElba: Siggi Jepsen, el fill petit del policia, és castigat per haver lliurat un full en blanc el dia que el professor dÆalemany els posa una redacció sobre el tema "Les alegries del deure". No és que sÆhagi negat a escriure, és que el supera la massa de coses a dir. Siggi sÆimposa una llarga temporada dÆaïllament per tal dÆescriure tot el que li evoca. I és una miniatura del nazisme que sorgeix de la seva confessió, lluny del poder i dels camps de batalla: un cant dÆamor i odi a la comunitat humana de què és fill, allà a lÆextrem dÆuna península on els homes extreuen riquesa del fang i de les grans marees.
