«Des de ben jove he cregut que un home pertany al lloc on és necessari. Cap al final d'aquest llibre em demano si no vaig equivocar-me de llengua i de lloc. Per. no em penedeixo d'haver servit, com millor he pogut i he sabut, la llengua catalana ni, emprant-la, d'haver-me posat al costat dels desafavorits, alçant la meva veu irada contra els desafurs dels proterviosos.» En el present llibre trobareu reflexions sobre literatura i sobre art, sobre autors i obres, per. també sobre justícia (o injustícia) social i hist.rica, sobre el nostre model de convivència i la societat en general. Unes reflexions assossegades, per. sobretot profundament humanes, que cerquen aportar una mica de serenor en aquests temps de dubtes i de desorientació. Jean Serra Va néixer a El-Biar (Alger), Algèria, el 13 de desembre de 1952, fill de pares eivissencs exiliats. El 1957 la família es traslladà a Eivissa. Ben aviat inicia una incansable activitat cultural a l'illa. El 1978 publica l'antologia Poetes d'Eivissa. En aquesta mateixa línia de recuperació del passat literari i cultural d'Eivissa i Formentera dins l'àmbit català, elabora amb Isidor Marí el llibre titulat La nostra pr.pia veu. Literatura de les Pitiüses, que apareix el 1984. Com a poeta ha publicat Mem.ria trencada, Illa (1979) i Lleure i crepuscle de noces (1980), Illa i altres poemes (1991), Mester d'amant (1992), Estroncar el soroll (1996), Àmbit humà (1995), Fi de segle (2000), Entre paraula i silenci (2001) i Oberta riba (2003). També escriu Convocat silenci (2003), Des de la quietud (2003) i Vida guanyada (2006), llibres que conformen una trilogia de cent seixanta poemes en prosa. El 2012 va publicar Marques. A més de poeta, Jean Serra es mostra també com a prosista i conreador de les arts plàstiques. Pel que fa a narrativa: Hist.ria d'en Jordi (1980) i Blancavila (1980-1982), Poema al pare (1987), Herència clara (1990), Camins (1993), Sense anar més lluny (1999), Quan la vida canta (2003) i Punt de cadeneta (2007). També conrea la crítica literària, amb un especial interès per l'obra i la figura de Marià Villangómez Llobet: A la vora de Villangómez (1995, 2007) i Ales que s'obriran a un nou embat: Escrits recents sobre Villangómez (2006). Ucs literaris (1991), Caps de fil (1992), Per arribar a ser (1993), Sense anar més lluny (1999) i Fent país o bufar i fer bombolles (2005) o Tal vegada una poètica (2004).
