La particular situació que va experimentar l'illa de Menorca al llarg del segle XVIII (británica entre 1708 i 1756; francesa fins al 1763; novament británica fins a 1781, i espanyola fins a 1798, any en qué tornará a domini británic fins a 1802) va provocar una perenne relació de conflicte entre les autoritats ocupants, especialment les que depenien del govern de Londres, de confessió anglicana, i les autoritats religioses menorquines, católiques, subjectes, peró, a l'autoritat del bisbe de Mallorca, amb seu a Palma i, per tant, en una illa que estava sota la sobirania d'Espanya. L'autor explica i interpreta aquests conflictes fent una análisi profunda i acurada de prácticament tot el segle XVIII (el bisbat de Menorca no s'erigirá fins l'any 1795), amb especial referéncia a l'estructura de l'Església menorquina, als conflictes interns i externs, al pensament polític i teológic dels seus principals protagonistes, i a la defensa numantina que els clergues menorquins faran de la immunitat eclesiástica -per tant, de l'autonomia de l'Església respecte dels poders de l'Estat-; autonomia que es veurá particularment contradita quan, després de la conquesta de l'illa per 'las Armas Catholicas del Rey de España', Carles III imposará a l'Església menorquina la política regalista que impregna el seu regnat i el del seu fill i successor Carles IV.
