DELS SECS DEL VENT mou la fressa dels noms per parlar d'un cop d'aire, de mar o de sort, de les ráfegues de sol, i de dol, dels batzacs de les paraules a la finestra del so... Com obertes cicatrius de llum, o petits senyals indesxifrables que es formen i s'amassen sobre la pell i ens vesteixen per a la desesperada meravella d'un dia després de l'altre. O com cadascun dels grans de temps que omplen el record d'una platja (sota el cel, ja seré, l'endemá de la tramuntana).
